Archivo de la etiqueta: platino

Joieria de platí

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

Nova col·leccio de aliances i solitaris de platí de barcelona79.com

Anuncios

2012 in review

The WordPress.com stats helper monkeys prepared a 2012 annual report for this blog.

Here’s an excerpt:

600 people reached the top of Mt. Everest in 2012. This blog got about 12.000 views in 2012. If every person who reached the top of Mt. Everest viewed this blog, it would have taken 20 years to get that many views.

Click here to see the complete report.

Sant Eloi, un sant per als orfebres. San Eloy, un santo para los orfebres.

san eloy

La posició del joier en l’època bàrbara era molt elevada i essencial. En els albors de les primeres monarquies nacionals es converteix en artista del sobirà, conseller i expert (i responsable) en la utilització dels metalls per a l’encunyació de moneda, i de les pedres per les joies de la corona.

Aquest va ser el cas d’Eloy, orfebre i tresorer dels reis  merovingis, mirall de costums i honradesa, fins al punt d’arribar a arquebisbe i sant protector dels orfebres, el qual va establir les regles professionals. Església, sants, or i monestirs en l’Edat Mitjana els tallers d’orfebreria trobaven refugi i prosperaven en els monestirs sota la protecció d’abats de suggestius noms: Desideri de Montecassino , Sugerió de Saint Denis, Teófilo de París. Aquest últim va ser l’autor del primer manual d’arts aplicades, el Diversarium artium schedula, en el qual es tracta de l’orfebreria i les seves tècniques, dirigint-se als germans aurifices, inclusors i ser vitrei magistri, o orfebres, muntadors i esmaltadors. Mentre s’obrien a París els primers tallers laics, on es fabricaven à l’usage des barons et des dames collarets, fermalls, anells i braçalets, diademes, corones i cinturons.

La posición del joyero en la época bárbara era muy elevada y esencial. En los albores de las primeras monarquías nacionales se convierte en artista del soberano, consejero y experto (y reponsable) en la utilización de los metales para la acuñación de moneda, y de las piedras para las joyas de la corona.

Este fue el caso de Eloy, orfebre y tesorero de los reyes  merovingios, espejo de costumbres y honradez, hasta el punto de llegar a arzobispo  y santo protector de los orfebres, cuyas reglas profesionales estableció. Iglesia, santos, oro y monasterios… en la Edad Media los talleres de orfebrería encontraban refugio y prosperaban en los monasterios bajo la protección de abades de sugestivos nombres: Desiderio de Montecasino, Sugerio de Saint Denis, Teófilo de París. Este último fue el autor del primer manual de artes aplicadas, el Diversarium artium schedula, en el que se trata de la orfebrería y sus técnicas, dirigiéndose a los hermanos aurifices, inclusores y ser vitrei magistri, o bien orfebres, montadores y esmaltadores. Entre tanto se abrían en París los primeros talleres laicos, donde se fabricaban à l’usage des barons et des dames collares; broches, anillos y brazaletes, diademas, coronas cinturones.